Entrevista: Dr. Jaume Masià
«TORNAR A VEURE BRILLAR ELS ULLS DELS PACIENTS QUE HAN RECUPERAT LA SEVA QUALITAT DE VIDA ÉS GAIREBÉ ADDICTIU»
Com es definiria?
Apassionat, inquiet. Soc una persona vocacional que estima la seva feina. Apassionat per la passió que poso en la meva feina i les ganes d’aprendre per aconseguir sempre l’excel·lència. I inquiet per la curiositat que m’ha motivat a buscar nous reptes i noves fronteres en el camp de la cirurgia plàstica.
Com aconsegueix satisfer aquesta inquietud?
La inquietud, que m’ha portat a la facilitat d’aprenentatge, la vaig adquirir en la meva etapa universitària. Em vaig adonar que no només hi havia una sola manera de veure les coses. A la Universitat de Barcelona vaig estar en contacte amb estudiants d’altres universitats que tenien altres metodologies d’aprenentatge. Això em va portar a viatjar fins a altres centres del Regne Unit, Bèlgica i Suècia, i comprovar que es podien abordar els mateixos casos amb diferents tècniques. L’experiència em va enriquir tant en la vida universitària i professional com en la perícia humana. Vaig aprendre el valor de la tolerància i el respecte pels altres companys i, sobretot, a compartir-hi idees. Encara avui m’agrada conèixer les tècniques que presenten col·legues estrangers i, si valen la pena, no dubto a agafar un avió per conèixer-los en persona, a ells i als seus pacients. Es tracta de desgranar el tema que m’interessa estudiar.
El veig tan apassionat que no m'atreveixo a preguntar-li si li hagués agradat dedicar-se a una altra cosa.
Li seré sincer. Abans de començar la meva carrera universitària, en plena edat d’immaduresa, m’atreia molt el món artístic, per tota la creativitat que comporta la moda, el disseny i la roba.
És clar que, naixent en el context d’una petita família d’agricultors d’arròs del Delta de l’Ebre, el meu pare em va aconsellar, amb saviesa, que triés una carrera més convencional i, un cop acabada, si continuava pensant que la meva vocació era la moda, encara seria jove per emprendre un altre camí.
Vostè és cirurgià plàstic, responsable de la Unitat de Microcirurgia i Reconstrucció Mamària Avançada de la Clínica Planas, director del Servei de Cirurgia Plàstica i Reparadora de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, i recentment nomenat president de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica Reparadora i Estètica (SECPRE). Què el va portar a dedicar-se a la cirurgia?
Quan vaig iniciar la carrera de Medicina, vaig anar prenent contacte amb les diverses especialitats. De seguida em vaig sentir atret pel món de la cirurgia, tant per la urologia o la ginecologia com per altres especialitats quirúrgiques que vaig estudiar en el pregrau.
Llavors vaig tenir la sort d’entrar en contacte amb un cirurgià plàstic que exercia a Tarragona, el Dr. José María Pons, i d’ajudar-lo en la seva part més creativa. Em va fascinar el seu maneig dels teixits, fins al punt de reconstruir un defecte secundari generat després d’un càncer. Em vaig quedar realment meravellat.
Seguint les meves inquietuds, vaig decidir anar a un lloc on es practiqués cirurgia plàstica d’alt nivell. És per això que vaig enviar una sol·licitud a la Universitat d’Oxford (Regne Unit) per entrar a la Radcliffe Infirmary, un centre de cirurgia plàstica i craniofacial de referència en el món anglosaxó. En aquests tres mesos vaig conèixer el Dr. Michael Poole, que em va fer adonar de la capacitat curativa, reconstructiva i creativa de la cirurgia, fins i tot operant nens amb malformacions craniofacials, alguns dels quals no haurien pogut continuar vivint. Era molt humà i vaig voler aprendre de la seva capacitat de treball i ajuda altruista a gent de països menys desenvolupats, com l’Índia o el Pakistan. Va ser llavors quan vaig tenir clar que em volia dedicar a la cirurgia plàstica reparadora.
Va obtenir la qualificació d’excel·lent com a metge intern resident (MIR) a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Quin camí va seguir després per arribar fins a Clínica Planas?
Durant tots els meus períodes vacacionals dels cinc anys de MIR, vaig decidir que no només m’havia de conformar a aprendre la cirurgia plàstica que es feia a Espanya, sinó que cada any visitaria diferents centres del món (Anglaterra, els Estats Units, Finlàndia…) per aprendre noves tècniques que apuntaven al futur. El més revolucionari que hi ha hagut en els últims 20 anys en el camp de la cirurgia reparadora és la microcirurgia de perforants, basada en tècniques que permeten una gran capacitat reconstructiva amb una mínima lesió per als pacients. Vaig voler treballar-les en aquests centres estrangers abans d’acabar la residència. Quan vaig tornar a Espanya, vaig començar a practicar alguns casos a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona amb aquesta mena de cirurgia, que ningú practicava en aquell moment, que gairebé ningú coneixia i en la qual molt pocs creien. No sé si va ser qüestió de sort, però tots els casos van anar molt bé.
Sent encara resident, vaig presentar aquests primers resultats al Congrés Nacional de Cirurgia Plàstica de l’any 2000. En aquella sala hi havia el professor Jaime Planas. No ens coneixíem personalment, tot i que havia assistit a alguns cursos de doctorat que impartia. Un mes després, em van trucar de la Clínica Planas perquè el professor Jaime Planas em volia conèixer. La impressió que em va causar va ser la d’una persona afable i propera. De seguida ens vam entendre. Malgrat la seva edat, em va semblar una persona inquieta, que sempre procurava estar al dia llegint els últims avenços en cirurgia plàstica. La meva curta experiència amb la microcirurgia de perforants li va semblar un treball excel·lent, sobretot per com havia aplicat aquestes tècniques quirúrgiques amb la meva falta d’experiència i escassos recursos. El professor Planas coincidia amb la meva visió que aquestes tècniques eren les del futur i, per aquest motiu, em volia a la seva clínica. Només hi vaig posar una condició: continuar a la Sanitat Pública i desenvolupar la meva carrera com a cirurgià plàstic. No em va posar cap impediment i vaig poder compaginar-ho tot. Vam arribar a l’acord que, al cap d’uns mesos, si una de les dues parts no estava contenta, encantats de conèixer-nos. I encara segueixo aquí.
Què el satisfà més de la cirurgia reconstructiva?
Té una doble satisfacció. Una és veure feta la teva feina, la teva creativitat personal, un aspecte més vanitós i egoista. Arribar a dir-te a tu mateix: soc capaç de fer això tan complex, que bé que em queda i quina satisfacció sento en poder-ho dur a terme, ja que està a l’abast de pocs professionals. Aquest és l’orgull de la pròpia vanitat.
Però, realment, el més gratificant —i aquí ve la segona satisfacció— és veure què arriba a aportar el teu treball als pacients, com ajuda a curar un problema que sembla incurable o, per exemple, la restitució funcional d’algú que pateix una fractura complexa de tíbia perquè torni a caminar. Som capaços de retornar l’autoestima a qui ha perdut la seva qualitat de vida, a qui se sent desafortunada per haver patit un càncer de mama. El fet de tornar a veure brillar els ulls d’aquests pacients que han recuperat la seva qualitat de vida és gairebé addictiu.
Algun cas de satisfacció que pugui explicar?
Quant a la reconstrucció mamària, després d’extirpar el càncer ens oblidem sovint del que significa la mama per a la simetria corporal de la dona. La manca d’autoestima per la pèrdua d’un pit t’allunya del món que t’envolta. Et limita en activitats tan quotidianes i senzilles —però necessàries— com provar-te roba en una botiga, anar al gimnàs per por de ser vista sense un pit, o la vergonya d’abraçar la teva parella.
Et posaré el cas d’una senyora d’uns seixanta anys que va entrar al meu despatx amb la seva filla quinze anys després d’haver-se fet una mastectomia per veure què s’hi podia fer. Estava resignada a viure sense un pit després de tant de temps. La seva filla, infermera, la va animar a fer-se la reconstrucció. Després de l’implant, era feliç de recuperar el dia a dia d’una vida normal. Però encara ho era més perquè podia, per primera vegada, abraçar el seu net de cinc anys sense por que li toqués l’escot per accident i s’adonés que portava una pròtesi externa de plàstic. La por que el seu net descobrís que no tenia pit li impedia abraçar-lo amb tot el fervor i la calidesa humana d’una àvia. Això va ser el més reconfortant per a ella.
Què hi ha d'art en la seva especialitat?
La cirurgia plàstica és una cirurgia poc reglada i sense patrons fixos. Per tant, té una part de creativitat necessària per aconseguir resultats d’excel·lència funcional, estètica i cosmètica. La mateixa creativitat que utilitzem en la combinació de teixits és la que té l’escultor quan treballa amb l’argila per modelar. Així que, més que art, m’agrada fer el paral·lelisme amb la creativitat.
I qui marca aquesta creativitat que vostè comenta?
Comencem per deixar clar que els cirurgians plàstics no tenim una vareta màgica. Malauradament, estem sotmesos a la pressió d’una sèrie de conceptes publicitaris.
El que pot agradar del contorn d’una dona, amb unes corbes marcades, és perquè fisiològicament representa una dona sana. I el que pot agradar de l’esquena i pectorals prominents d’un home és pel que representa en el context del comportament animal; és a dir, un home sa i fort que fa milers d’anys sortia a caçar i tornava amb la presa per assegurar el menjar de la seva família.
El cinema i altres mitjans exageren aquests conceptes perquè la informació que transmeten sigui més atractiva, de manera que, sense adonar-nos-en, estem exagerant i portant les nostres tendències i gustos cap a punts extrems. La societat, sense voler-ho, demana allò que veu o el que, sense saber, se li està oferint.
Això és un avantatge per a vostè o, al contrari, una pressió pels resultats que espera la pacient?
És un avantatge poder dir-li a la pacient que podem millorar el seu estat o solucionar el seu problema. Abans, però, hem de fer una pausa i observar si el que demana és coherent en el context de la seva fisonomia. Si el cirurgià és capaç de transmetre això a la pacient, guanyarà la seva confiança i es portarà a terme el que sigui més convenient per a ella. En definitiva, millorem aquesta relació metge-pacient que mai no hem de perdre, ja que és l’eix de qualsevol acte mèdic, sense perdre l’ètica professional ni la indicació mèdica.
Vostè empra la microcirurgia en la reconstrucció de la mama amb teixit del propi cos; el greix i teixits de l’abdomen (DIEP) o glutis (SGAP) es transfereixen al pit, modelats amb la forma de la mama, en una única operació quirúrgica que ofereix un resultat totalment natural. Què significa per a vostè ser pioner a Espanya d’aquesta tècnica tan complexa?
Ningú no és profeta a la seva terra, per això estic molt agraït al professor Jaime Planas. Va creure en algú que no tenia cap bagatge, que tot just començava i l’única cosa que mostrava era entusiasme en un camp molt nou, que fins i tot una part de la comunitat científica no creia. Aquesta confiança i generositat ha estat l’eix de la meva relació amb la Clínica Planas. Ser pioner en aquesta tècnica significa, d’una banda, l’orgull de dur a terme alguna cosa que la majoria desconeix, i de l’altra, una por terrible al fet que, si m’equivoco, tothom deixarà de creure en mi i ningú em secundarà. És un estímul positiu-negatiu que et porta a superar-te constantment. Un orgull que es converteix en satisfacció quan el repte es resol tal com ho havia previst. Hi ha persones que destaquen gràcies a una estratègia publicitària i persones, com el professor Jaime Planas, pioneres i innovadores que destaquen per la seva trajectòria sòlida, per la generositat en transmetre el coneixement i per les oportunitats que donen als projectes que són vàlids i innovadors.
El professor Jaime Planas li va donar l’oportunitat de desenvolupar el seu projecte a la Clínica Planas, però li va marcar alguna consigna quan va entrar?
Va ser un moment dur per a mi. Gran part de la comunitat científica d’aquest país qüestionava la viabilitat de la meva cirurgia, fos per la meva joventut o per la novetat de la tècnica aplicada. Així que la consigna que em va ensenyar el professor Jaime Planas va ser la de treballar bé, ajudar qui ho necessiti i compartir la meva experiència sense preocupar-me pel que diguin les males llengües. I així ho vaig fer, com els que treballem en aquesta casa: compartint coneixements, tractant bé els pacients i avançant amb noves tècniques de l’especialitat sense deixar-me que m’afectessin les crítiques.
Només calia esperar, perquè el temps sempre posa la veritat sobre la taula. Algunes «velles glòries» deien públicament que jo feia cirurgia experimental amb els meus pacients. No era cert, perquè les tècniques que aplicava ja estaven contrastades a nivell internacional, fet que potser desconeixien els qui ho criticaven. El professor Planas tenia raó, i ara els que em qüestionaven són els més grans defensors dels meus criteris i així ho reconeixen.
Qui li ha donat el millor consell?
De bons consells n’he rebut molts. A cada etapa de la meva vida he tingut algú que m'ha marcat profundament.
En el meu entorn familiar preuniversitari, em van ensenyar a lluitar per superar-me. Recordo la meva àvia, senzilla i de camp, que em va saber transmetre les bases de la dignitat, l’honor i la lleialtat en el que creus i en qui creu en tu.
A la Facultat de Medicina, recordo un cirurgià general, el doctor Roger Pla, que em va transmetre el rigor del treball ben fet i el respecte pel cirurgià que t’està ensenyant: fins al punt que, si ell no menja, tu no menges, i si el cirurgià no es cansa, tu tampoc t’has de cansar.
Durant l’especialitat, vaig aprendre a escoltar tothom, fins i tot el més ingenu. Em vaig trobar amb professionals de gran prestigi que no només escoltaven els seus savis companys, sinó també l’estudiant que fa una pregunta aparentment absurda, però que potser no ho és tant. Les preguntes curioses obren nous camps d’aprenentatge.
I quan vaig començar la meva carrera com a cirurgià plàstic, recordo el professor Jaime Planas i el doctor Pedro Serret, de l’Hospital de Sant Pau, i els seus millors consells sobre el tracte amb el pacient: saber estar al seu costat tant en els bons com en els mals moments. Llavors t’atorguen unes «gràcies» molt sentides quan et diuen allò de «doctor, gràcies perquè sempre ha estat al meu costat i ha viscut amb mi aquestes complicacions com si vostè les sentís en la seva pròpia pell».
Ara és vostè el mestre. Imparteix classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i màsters a la Universitat René Descartes de París (França) i a la Universitat Central de Hèlsinki (Finlàndia). Com transmet vostè els seus consells a les noves generacions?
Em considero una mica revolucionari, fins i tot en la manera de fer classe. No vull que els meus alumnes prenguin nota com si fossin secretaris ni que memoritzin llistes absurdes. Intento sortir de la típica classe magistral perquè adquireixin la metodologia i el raonament per buscar la informació sobre el cas que se'ls presenta i, així, trobar la solució. El plantejament de les meves classes és el següent: que els alumnes aprenguin a analitzar el problema, que busquin la font del coneixement i que l'apliquin en la complicació.
Después del càncer de mama és una obra divulgativa que ofereix informació clara i concisa sobre com fer front al càncer de mama i com recuperar la qualitat de vida una vegada superada la malaltia. Amb quin objectiu el va escriure?
Estant en contacte amb les pacients i amb les associacions de pacients que s’han sotmès a una mastectomia, em vaig adonar de la desinformació generalitzada que molts tenien sobre el tema, potser per culpa dels mateixos metges a l'hora de donar la informació massa esbiaixada. Per això vaig escriure Después del cáncer de mama amb informació clara i senzilla, on s'expliquessin tots els pros i contres i les expectatives de totes les tècniques sobre la reconstrucció mamària i, sobretot, introduir testimoniatges reals de pacients que explicaven la seva experiència des del principi fins al final; des de l'enfrontament al diagnòstic del càncer de mama fins a la recuperació plena després d'haver conclòs el tractament integral amb la reconstrucció.
L'excés d'informació desinforma?
Internet ofereix tanta informació que a vegades ens perdem, sigui perquè estan escrites en un nivell molt alt o molt baix, i també es poden trobar informacions mal contrastades sense cap filtre. Es «surfeja» amb tanta informació, que les «ones» del coneixement se l’empassen.
D'altra banda, la nostra especialitat és molt àmplia i, per obtenir una informació adequada i precisa, cal trobar el professional ben format en un camp específic. No existeix el «supercirurgià» que ho faci tot i bé. Per això, dins de cada especialitat, ens estem «supraespecialitzant».
Més del 90 % de les dones supera el càncer de mama, però tan sols el 15 % decideix reconstruir-se els pits després de la mastectomia. Què porta la pacient mastectomitzada a reconstruir-se el pit?
Les ganes i el dret a millorar la qualitat de vida després de superar el càncer de mama. Malgrat l'excel·lent pronòstic d'aquesta terrible malaltia, les seqüeles que deixa el mateix tractament són considerables. La més coneguda és la pèrdua del pit (l'amàstia), però n’hi ha d’altres no menys invalidants, com el limfoedema, que continuen afectant gairebé un terç de les pacients que se sotmeten a un tractament per càncer de mama. El primer gran pas per prendre una decisió respecte de la reconstrucció és la disponibilitat d'una informació clara, senzilla i concisa. Moltes de les dones a les quals s’ha extirpat el pit desconeixen fins a quin punt pot millorar la seva qualitat de vida amb la reconstrucció de la mama. El llibre Después del cáncer de mama ajuda a omplir aquest buit que hi ha entre superar el càncer i millorar la qualitat de vida. Quan les pacients estan ben informades, el 80 % decideix reconstruir-se el pit.
Què és el millor i el pitjor de la seva especialitat?
El millor és la part creativa. Mai es converteix en una rutina, ni per l'aspecte tècnic de la cirurgia ni pel que aporta a les persones. Són dos nivells de retroalimentació que arriben a fascinar en aquesta especialitat. Ho podria considerar una forma de vida, i això és el dolent. Per això, el pitjor és que es tracta d'una especialitat tan apassionant, tan addictiva i que demana tant de temps, que pots arribar a treure aquest temps als éssers que més estimes: la família. Les operacions són llargues i, si són complicades, encara es poden allargar més. El fet d'estar a primera línia mundial del coneixement requereix estar viatjant contínuament a diferents congressos; no només per estar al dia, sinó també per compartir noves idees. Així que acabes robant el temps a la teva família, perquè encara que siguis a casa sopant amb els teus fills, et preocupes pels pacients que acabes d'operar i saps que et poden cridar en qualsevol moment. D'aquí la importància de tenir un entorn afectiu generós, que entengui el que significa aquesta feina per a tu.
Qui entra a la consulta del Dr. Jaume Masià?
Hi entren tot tipus de dones. El càncer de mama no fa distinció ni de classes socials, ni de nivells educacionals, ni d'edat (entre 20 i 75 anys). La demanda de reconstrucció és creixent. És la dona qui vol fer-se-la per a ella mateixa i, depenent de l'entorn afectiu, poden venir acompanyades de les seves parelles, fills, pares o amigues. Ja no hi ha por d'explicar-ho; el fet de compartir-ho ajuda a superar el càncer amb més força. Les pacients que generosament van donar el seu testimoniatge a Después del cáncer de mama saben que explicant les seves vivències ajuden moltes persones. Les petites històries humanes que hi ha darrere de cada pacient es queden impregnades en mi de tal manera que em donen l'energia necessària per aportar alguna cosa més que la tècnica quirúrgica a l'especialitat.
A la fotografia que el professor Jaime Planas li va regalar amb motiu del 30 aniversari de Clínica Planas, podem llegir amb data 7 d'octubre de 2001: «Al doctor, col·laborador i amic amb el meu afecte i consideració». Feia un any que vostè era a la clínica. Quina relació tenien?
No vaig arribar a ser deixeble seu, perquè quan vaig entrar a Clínica Planas, el professor Jaime Planas ja estava retirat. Però en cinc anys, vaig compartir molts moments de relació humana amb ell. Era un apassionat de la cirurgia reconstructiva i, cada tarda, en sortir de la biblioteca de la clínica, es dirigia al meu despatx per comentar-me alguns articles de revistes mèdiques i consultar-me les novetats que aplicàvem a l'Hospital de Sant Pau. Es preocupava per alguns dels casos que portava i, fins i tot, alguna vegada baixava a quiròfan amb la seva càmera per fotografiar cirurgies que mai no havia fet. Al llarg d'aquesta hora que passàvem junts, el professor Planas comparava aquestes fotografies actuals amb d’altres que havia fet als anys cinquanta, per exemple, per tractar casos similars amb enfocaments diferents. Aquesta relació, més que de mestre-deixeble, era gairebé d'amistat amb una diferència generacional molt important, però amb les mateixes inquietuds.
A les parets del seu despatx hi pengen tres litografies numerades sobre el nu femení d'Edgar Degas, Claude Monet i Adrianus Johannes van't Hoff. Hi té alguna cosa a veure que tots tres siguin impressionistes?
M'encanta com els artistes de l'impressionisme descriuen amb tanta naturalitat el nu de la dona. Els impressionistes saben reflectir amb realisme la bellesa de la dona nua en situacions quotidianes. Soc un enamorat de la pintura i de la fotografia femenina. A casa tinc centenars de llibres d'aquesta temàtica. Sovint viatjo a París per feina i sempre que puc visito alguna exposició sobre nus i sobre la dona. La meva esposa diu que soc obsessiu, però jo em considero un apassionat del cos de la dona. Tinc la sort de treballar amb ell i ajudar a millorar-lo en el cas de la cirurgia estètica o a reconstruir-lo quan es veu alterat per un càncer de mama.
Una de les últimes ampliacions de Clínica Planas és la renovada Unitat de la Mama, de la qual vostè és una part important. Quins van ser els motius que van portar a dedicar aquesta ampliació a la mama?
Si volem fer una cirurgia d'excel·lència en tots els camps de la cirurgia mamària i disposem d'un equip excel·lent de mastòlegs i cirurgians plàstics, per què no acabar de completar aquest projecte ambiciós amb una unitat integral de càncer de mama que agrupi líders i experts en tots els camps en un sol centre, que interactuïn de manera coordinada al cent per cent?
Què aportarà a la pacient aquesta Unitat de la Mama ampliada?
A Clínica Planas tenim el coneixement, l'experiència i els recursos tecnològics per oferir un servei que, en medicina privada, no ofereix ningú d'aquest país. Aquesta Unitat de la Mama aporta a la pacient seguretat i garantia des de l'estudi de la tumoració fins que s'acaba tot el procés. L'excel·lència professional acompanya la pacient en tot moment amb un equip totalment integrat, consolidat i optimitzat perquè totes les proves i tota la sincronia d'elements es faci de manera immediata, sense perdre temps i, sobretot, sense perdre la qualitat humana que les pacients podrien perdre en veure's obligades a saltar de centre en centre, de despatx en despatx, de prova en prova, sense tenir una persona que condueixi i coordini tot el procés.
Cap a on es dirigeix la cirurgia plàstica?
L'especialitat es dirigeix cap a aconseguir reconstruccions molt específiques amb el teixit òptim, reconstruccions funcionals i reconstruccions amb una excel·lència cosmètica i estètica. El futur rau a restituir la normalitat al 100 % amb tractaments menys agressius que puguin suposar una pèrdua funcional nul·la. A més, es combinaran tècniques quirúrgiques amb tècniques de regeneració tissular, que en un futur permetran que el teixit que reconstruïm sigui específic per a cada cas, d'una forma gairebé preoperatòria mitjançant l'enginyeria tissular.
Amb 42 anys vostè ha estat nomenat president de la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica Reparadora i Estètica. Com va arribar a presidir la SECPRE?
Sincerament, no ho sé, però un bon nombre de companys membres de la SECPRE i de diferents zones d'Espanya em van convèncer perquè hi presentés una candidatura. Afortunadament, va ser la que va guanyar les eleccions per a la presidència actual. Potser volien un altre perfil per a la presidència de la cirurgia plàstica, i aquesta manera de ser inquieta i entusiasta que m'ha portat on soc en podria ser el motiu.
Soc president de la SECPRE des de l’1 de gener del 2011 i, abans de proposar qualsevol canvi important, m’agradaria analitzar i recollir les inquietuds dels diferents membres de la societat. La nostra intenció és donar a conèixer i posicionar internacionalment l'alt nivell que representa la cirurgia plàstica i estètica espanyola. Aquest esforç també haurà de servir perquè la SECPRE tingui instruments per ajudar els membres a aconseguir les seves metes en formació i fomentar la recerca en diferents camps de la cirurgia plàstica i estètica. La SECPRE també pretén estar cada vegada més a prop de la població per orientar els pacients en els possibles tractaments i evitar, per descomptat, les complicacions.
Acabem, com sempre, preguntant a qui o a què li passaria el bisturí?
Als qui administren i fan la política sanitària, que només es fixen en criteris econòmics i en certes estratègies electorals, i que a vegades no es fan càrrec de la problemàtica real i de fons de la població. La sanitat és un dret fonamental que hauria de ser universal. Actualment, en un context de recessió econòmica, hi ha un risc que es retallin els recursos sanitaris quan, potser, hauríem de millorar la gestió en altres àmbits menys imprescindibles per a la vida de la nostra gent.
