Entrevista: Dr. Gabriel Planas
GABRIEL PLANAS: «LA GRAN REVOLUCIÓ DE LA CIRURGIA PLÀSTICA RAU EN LA RECERCA DE LES CÈL·LULES MARE, QUE EVITARÀ MOLTES INTERVENCIONS QUE ES FAN AVUI»
Sembla que és tradició familiar dedicar-se a la cirurgia plàstica. Li hauria agradat estudiar alguna altra carrera?
No, no hi havia cap altra carrera que em cridés més l’atenció. És el que sempre he vist a casa. El meu pare era molt feliç exercint aquesta professió.
El Dr. Jaime Planas, el seu pare, era conegut per la discreció, generositat i humanitat amb què tractava els seus pacients. Diuen que vostè té moltes qualitats semblants. Quins consells li donava el seu pare?
Tinc alguns dels seus consells exposats al despatx, en algun dels detalls que tenia amb nosaltres, com ara un petjapapers gravat on diu: «Fes servir els teus coneixements amb generositat i humanitat». Però la més cèlebre d'ell i la que més tinc present és: «No temis la competència —referint-se als altres cirurgians—, sinó la incompetència». Remarcava que si un col·lega té mals resultats, perjudica la reputació de tota l’especialitat. També ens deia que cal ensenyar tot el que saps i mai alegrar-te dels fracassos dels altres que, en realitat, també seran els teus. I crec que això és aplicable a totes les professions. Els principis del meu pare, fundador i ànima de Clínica Planas, són bàsicament: no fer el que no sàpigues fer, formar-te bé i saber dir que no —que és molt difícil.
Saber dir que no?
Cal saber dir no, perquè hi ha pacients que insisteixen molt a operar-se, sovint amb expectatives no realistes o per resoldre problemes personals, com recuperar la parella, o bé perquè pateixen dismorfofòbia (percepció irreal del propi cos). Si acceptes operar-los, el resultat serà negatiu. Aquests casos són competència de la psicologia.
Per això, a la clínica acabem dirigint el pacient a la nostra psicòloga, la Dra. Elena Bisbal, que determina si la intervenció està indicada o no.
Fa poc vaig fer una petita liposucció a una pacient que havia patit anorèxia —encara que sembli estrany— perquè el seu psiquiatre em va aconsellar la intervenció. La pacient estava obsessionada amb el greix d’una zona específica —els genolls—, i encara que realment estava molt prima de la resta del cos, si li trèiem el greix d'aquesta zona, el resultat —em va assegurar— seria satisfactori. De totes maneres, la gran majoria de pacients que acudeixen a Clínica Planas tenen unes expectatives realistes i les operacions que demanen estan indicades.
Parlàvem del seu pare. Els principis del Dr. Jaime Planas estan molt arrelats a Clínica Planas. Quan arriba un especialista nou, de quina manera se li transmet aquesta filosofia de treball?
Tradicionalment, tots els cirurgians de la clínica han estat formats directament per ell: el Dr. Javier Bisbal, el Dr. Carlos del Cacho, el Dr. Arturo Carbonell, el meu germà, el Dr. Jorge Planas, i jo mateix. L’únic que no va ser deixeble directe seu és el Dr. Jaume Masià, especialista en microcirurgia, però coneix perfectament la seva filosofia.
El seu pare tenia l’ideal de crear un centre on s’impartís docència. Sabem que vostè dona continuïtat a la Fundació Jaime Planas. En què consisteix aquest projecte?
Una de les obsessions del professor Planas era, precisament, la docència. De fet, aquest fou un dels motius principals per construir Clínica Planas. Des del principi, la clínica va ser escenari de cursos i congressos especialitzats: primer a la sala d’espera, després en carpes i, actualment, disposem d’un auditori amb capacitat per a 550 assistents, equipat amb tecnologia per transmetre intervencions en directe des del quiròfan i amb traduccions simultànies. Va voler que aquesta tasca educativa continués, per això va crear la Fundació Jaime Planas i va donar la seva biblioteca de cirurgia plàstica, que és una de les millors del món en aquesta especialitat, a més de deixar recursos per garantir-ne la continuïtat.
També disposem de beques per a residents, que viuen i es formen a la clínica durant períodes de sis mesos a un any. Són cirurgians que han acabat l’especialitat als seus països i volen ampliar coneixements, especialment en l’àmbit de la cirurgia estètica. Clínica Planas els proporciona allotjament i manutenció; normalment tenim cinc residents, principalment de Llatinoamèrica, el Brasil i Itàlia.
A més dels cursos monogràfics anuals, organitzem el Curs Internacional de Cirurgia Plàstica i Estètica, com el que tindrà lloc del 7 al 10 de maig de 2008, en el qual acollim la Ponència magistral Jaime Planas.
A la primera edició vam comptar amb el professor Fernando Ortiz-Monasterio (Mèxic) i, a la següent, tindrem el professor Ricardo Baroudi (Brasil), tots dos de prestigi internacional.
Finalment, la Fundació Jaime Planas col·labora amb l’ONG AMREF (African Medical and Research Foundation), que envia cirurgians a l’est d’Àfrica per intervenir gratuïtament persones sense recursos.
Un cop l’any, el projecte Flying Doctors aterra a l’Àfrica Subsahariana per operar, en tendes de campanya i hospitals prefabricats, fonamentalment malformacions congènites i seqüeles de cremades.
Això ha de ser molt enriquidor per a un metge, ja que és la filosofia base per la qual s’estudia medicina, cert?
Sí, és una experiència increïble. És impressionant veure les cues de pacients esperant per ser atesos, i malgrat operar dia i nit, molts han d’esperar a l’any següent. L’escassetat de mitjans és extrema, per això també formem cirurgians locals.
Em comentava el Dr. Asrat Mengiste, coordinador del projecte a Kenya, que hi ha més cirurgians plàstics d’origen etíop treballant als Estats Units que a la mateixa Etiòpia.
La cirurgia plàstica ha avançat molt en poc temps. Ha arribat al seu límit o encara queda per arribar una nova revolució?
Cal apostar per la recerca en cèl·lules mare. La cirurgia té límits i amb el bisturí l’avenç és modest; la gran revolució serà la medicina regenerativa amb cèl·lules mare, que farà innecessàries moltes de les intervencions que fem actualment.
Quina és la tendència actual? Què li demanen més els seus pacients?
El que més demanen els pacients és la discreció: resultats naturals, sense un aspecte operat. Aquí el que es busca és la bellesa subtil i no manifestament artificial, com passa sovint als Estats Units. A Europa agrada la bellesa natural.
Quins són els referents que aporten els pacients?
Hi ha casos anecdòtics de pacients que porten fotos de revistes, fins i tot eròtiques, o de personatges famosos; recordo una pacient que volia semblar-se a Nieves Álvarez.
Les tendències les marquen els mitjans de comunicació, sobretot les sèries televisives, la moda, l’star-system… Les noies joves són més vulnerables a caure en això; a deixar-se influir per l'aspecte de models, actrius, cantants…, mentre que les persones madures solen tenir més clar el que volen.
Així com el seu germà Jorge va operar-se les orelles per un complex, perquè a l’escola li deien Dumbo, vostè s'ha tret algun complex del damunt?
De moment, no. Suposo que algun dia cediré al trasplantament de pèl, ja que els resultats del Dr. Llorens són molt bons. Però, de moment, aguanto.
Els homes continuen sent reticents a operar-se, o això ja és història?
Cada vegada s’operen més homes, però s’ha de tenir en compte que tenim menys coses per operar-nos en comparació amb les dones. Més del 50 % de la cirurgia a Clínica Planas és d’augment o reducció de mames, un àmbit que no afecta l’home. Es fan liposuccions en homes, però habitualment en menys zones que en la dona —com els malucs—, i hi ha intervencions relacionades amb la gestació que no s’apliquen als homes.
Quina és la seva especialitat preferida?
Tot i que també m’agraden les cirurgies facials, la meva preferida és la cirurgia de la mama: augment, reducció, elevació…
Preferida, per què? Per la tècnica? Pels resultats? Per la satisfacció del pacient?
Una mica de tot. Durant la residència, em van dir: «Els pacients marcaran la teva carrera». Els que queden satisfets et porten més pacients pel boca-orella; el que no domines, amb el temps ho faràs menys. Són els mateixos pacients els que marquen la teva pràctica.
Què és el millor i el pitjor de la seva professió?
El millor, sens dubte, és la satisfacció del pacient. Quan els donem l’alta i comparen les fotos de l’abans i el després, molts s’han oblidat de com eren abans de l’operació i ja no volen ni veure la seva imatge antiga —fins i tot algun m’ha demanat que l’esborri de l’ordinador.
El pitjor, quan no pots solucionar el problema d’un pacient o quan no queda satisfet, que també passa.
Quan el Dr. Gabriel Planas surt de Clínica Planas, continua operant mentalment?
No, però si em trobo en una sala d’espera o en un avió, no puc evitar «operar» mentalment la resta de passatgers.
Per acabar, a qui o a què li canviaria la cara?
Al món, al planeta.
Li passaria el bisturí?
En realitat, caldria passar-lo menys: consumir menys, conduir menys, volar menys, consumir productes locals, tornar una mica a la tribu. Cal conservar el planeta, de la mateixa manera que hem de cuidar el nostre cos, ja que només en tenim un.
