Entrevista: Dr. Jorge Planas
JORGE PLANAS: DR. JORGE PLANAS: «NO NOMÉS CANVIES LES CARES DELS PACIENTS, SINÓ QUE, EN MOLTES OCASIONS, TAMBÉ ELS CANVIES LA VIDA».
Com es definiria?
Un apassionat. Tot el que faig a la meva vida em surt fer-ho amb passió. No crec que sigui una cosa que puguis treballar. La passió surt de la il·lusió, que apareix per uns encerts en la vida. És molt important encertar en les teves decisions. Cada dia prenem moltíssimes decisions; des de triar una peça de roba fins a decidir si vas al cinema o et quedes a casa. La majoria d’aquestes decisions no són importants i no canviaran la teva vida ni et faran més o menys feliç. Però n’hi ha algunes que es prenen a una edat molt primerenca i en els quals sí que és important no fallar. Tot s’ha de dir: el factor sort també hi influeix. Una d’aquestes decisions és la professió que tries. Aquí no et pots equivocar, perquè poques vegades hi ha marxa enrere.
Va estar condicionat pel seu pare?
No, perquè el meu pare sempre ens va dir que ens dediquéssim al que volguéssim. A cap dels tres germans ens va imposar ser metges pel simple fet de construir la seva pròpia clínica. I això que el meu pare podria haver estat el meu avi, perquè es va casar molt tard... Com que em va tenir gairebé als cinquanta, hauria pogut tenir una generació pel mig. Més d’una vegada ens havia comentat que, després de crear la primera clínica de cirurgia plàstica d’Europa, li feia molta il·lusió que algú es dediqués a la medicina. Però mai no ho va imposar, ni tan sols ens va condicionar, i dos dels tres germans vam acabar dedicant-nos-hi.
Com es porta la fama d'un pare tan reconegut?
Als vuit anys baixava a quiròfan no perquè el meu pare m’hi obligués, sinó perquè vivíem al pis de dalt de la mateixa clínica. És com el fill del mecànic que té el taller a baix i veu cada dia com el seu pare arregla motos. Per tant, vaig triar dedicar-me al mateix que el meu pare no només perquè m’agradava, sinó també perquè ho he viscut des de petit.
L'alumne arriba a superar el mestre?
La cirurgia ha canviat molt. Crec que el meu pare i tots els professionals d’aquella generació en la majoria de les especialitats mèdiques tenen molt més mèrit, perquè ells van inventar les tècniques quirúrgiques. Per exemple, el meu pare va inventar una tècnica de reducció de mames, una altra de lipectomia abdominal… I, a mitjan segle passat, es van inventar pràcticament totes les tècniques de cirurgia estètica. Tècniques que no existien abans, que a algú se li van haver d’ocórrer: com reduir un pit, com pujar una arèola sense que mori, com reduir un abdomen sense que es necrosi, com treure greix dels malucs perquè quedin regulars, com fer que un nas quedi uniforme… Tot a força d’inventar. Per tant, el mèrit total és per a aquesta generació. Recordo el meu pare explicant-me les grans pors que passaven en retirar un embenatge o un guix, perquè al principi no sabien com quedaria. En canvi, ara, les tècniques estan perfeccionades de tal manera que jo retiro un embenatge amb la tranquil·litat i seguretat absolutes que el resultat serà el desitjat.
Li agradaria que algun dels seus fills continués la saga?
Tinc tres fills: l’Alexia (21 anys), en Jaime (17 anys) i en Mauro (10 anys). He de reconèixer que m’agradaria que algun d’ells seguís la meva professió, perquè és molt gratificant. No només canvio la cara dels meus pacients, sinó que a molts també els canvio la vida. A més, és una professió que barreja ciència, art i psicologia:
ciència, perquè has de tenir una formació com a metge i cirurgià, i conèixer tant les tècniques quirúrgiques com l’apassionant món de l’anatomia humana.
Art perquè per molt bé que coneguis les tècniques quirúrgiques, sempre hi ha un percentatge que hi poses com a artista. No és el mateix deixar el nas arromangat o recte del tot. Es tracta de modelar una escultura, com l’artista que esculpeix un marbre, però amb materials molt més delicats.
Psicologia perquè tractem pacients que tenen un complex i cal entendre molt bé què volen, que sigui correcte, i sobretot, assegurar-nos que no ho fan per una altra persona, ni en un moment de desesperació anímica. Quan l’estat d’ànim és baix, a vegades es prenen decisions errònies per voler canviar qualsevol aspecte del cos.
Parlàvem de la seva professió…
No hi ha lloc per a la monotonia. És una professió molt flexible, perquè cada vegada veus pacients nous, operes amb tècniques diferents, cada cas és únic; per exemple, no he trobat dos nassos iguals. El tracte amb el pacient et porta a planificar cada cas per a cada persona. Als cinquanta i seixanta anys, un cirurgià té encara el vigor d’una persona jove, amb l’experiència i la maduresa d’haver operat molt i d’haver afrontat múltiples casos. Ara, als meus 56 anys, em trobo en una fase professional de màxima esplendor. Fins i tot en l’època de la jubilació (cap als 70), pots passar a una etapa de docència, organització o recerca. Recomanaria aquesta professió perquè ofereix una vida professional plena d’etapes molt diferents.
Qui marca la moda?
Els impactes audiovisuals més estesos: la televisió, el cinema i les revistes, en aquest ordre. Durant una estada de formació al Brasil (1989), vaig comprovar que no hi havia cap cas d’augment mamari. El patró de bellesa era pit pla i glutis ben contornejats. Em venien adolescents amb una talla 85 (petita aquí) a reduir-la, perquè es veien com «vaques» (terme que utilitzaven). Evidentment, els deia que no les podia operar, perquè seria deixar un pit perfecte ple de cicatrius. Deu anys més tard, el Brasil és el segon país del món amb més pròtesis de mama. L'única cosa que ha canviat per poder modificar tot un patró de bellesa d'un país són els impactes audiovisuals. És molt difícil conscienciar un país sencer que el que avui veuen bell demà no ho serà, i demà passat, el contrari. Aquest canvi de mentalitat del cas brasiler només el va aconseguir un corrent audiovisual que va venir de l'Amèrica del Nord amb sèries de moda, com Los vigilantes de la playa, i models tan exuberants com Pamela Anderson, amb una talla de pit considerablement gran.
Si repassem la història, de la Venus de Willendorf (del Paleolític) fins a Marilyn Monroe, els cànons de bellesa corporal han canviat constantment, i no només en diferents parts del món, sinó també en una mateixa regió. A més, cal afegir que els canvis són cada vegada més ràpids. En èpoques com el Renaixement o l'Antiga Grècia, o fins i tot durant les civilitzacions egípcies, els cànons de bellesa duraven segles; no com ara. Aquesta acceleració afecta directament la cirurgia: als anys 70, per exemple, es portaven nassos arromangats, ara es prefereixen rectes; els pits dels anys 60 eren petits, als anys 80 i 90 grans, i ara tendim a la normalitat. El mateix passa amb els llavis voluminosos d’ara fa uns anys: ara la gent busca naturalitat.
Per això crec que sempre ens hem de quedar en la normalitat. El millor és que una cirurgia no es noti i que ningú pugui dir que algú s’ha operat. El millor és que diguin que quina bona presència té aquesta persona i com es cuida. Aquest és el nostre objectiu.
Quina és la seva especialitat preferida?
La rinoplàstia. M’agrada arreglar nassos perquè mai n’hi ha dos d’iguals. És una cirurgia que sempre exigeix molt, perquè un mil·límetre pot canviar molt la fisonomia. Es tracta d'una operació que dona molta satisfacció. També hi ha molts nassos intocables. De fet, no és la primera vegada que em nego a operar-ne alguns. La regla de la proporció és bàsica: tot el cos ha d’estar proporcionat. La resta del cos ha d’estar proporcionat a aquell nas. Si una persona és alta i té una cara triangular, molt pòmul i mentó, potser el seu nas gros en realitat li va bé. Si el reduïm, encara que sembli natural, pot quedar desproporcionat amb la resta.
Quan es troba en un lloc públic, fora de la Clínica Planas, es fixa en els nassos dels altres?
Sí, sobretot als ascensors, perquè la proximitat et porta a observar. Normalment desconnecto, però sovint veig nassos i penso què hi retocaria. Mai ho diria, perquè no cal crear un complex on no existeix.
Si es tracta de treure un complex, no l’hauria de tractar la psicologia?
De petit, em deien Dumbo, però als vuit anys em vaig operar les orelles i a classe van tornar a dir-me Jorge. Al meu llibre Cirugía estética sin trampa ni cartón parlo de com la cirurgia ha estat el factor de la possibilitat de poder utilitzar alguna cosa que abans no existia per solucionar un complex. Estic d’acord amb Carmen Posadas quan diu, al pròleg del meu llibre, que si Cyrano de Bergerac hagués pogut operar-se el nas, ho hauria fet. Ha estat el factor de la possibilitat de poder utilitzar alguna cosa que abans no existia per solucionar un complex. Si un complex es pot resoldre, la persona viu més segura i còmoda, i fins i tot li pot canviar el caràcter.
Hi ha un límit?
Sí. El cirurgià plàstic sempre ha de prémer el fre de mà quan veu que el pacient el vol sobrepassar —tant pel nombre d’intervencions com per l’adequació amb la resta del cos.