Entrevista: Dr. Carlos del Cacho
«NO ÉS QÜESTIÓ D'HUMILITAT, SINÓ D'INTEL·LIGÈNCIA, APROFITAR UN COMENTARI DEL METGE RESIDENT MÉS NOVENÇÀ»
A les entrevistes anteriors amb els professionals de Clínica Planas, hem pogut extreure que treballen sota la premissa de la proximitat amb el pacient. Així doncs, qui és vostè: en Carlos o el Dr. del Cacho?
Primer soc el Dr. del Cacho, però, després, quan m’aproximo al pacient, soc en Carlos. I així ha estat sempre durant els 28 anys que fa que soc en aquesta casa. Em considero molt meticulós i intento estar sempre al servei dels meus pacients, sigui el dia i l’hora que sigui. L’atenció i la proximitat són el que més valoren, i saben que sempre estic disponible quan em necessiten.
Vostè és especialista en cirurgia plàstica reparadora i estètica i president de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica Reparadora i Estètica. Com van ser els seus inicis en aquesta carrera?
Des d’un principi, tenia molt clar que volia ser cirurgià. Ja a quart de carrera feia pràctiques de cirurgia quan, per atzar, vaig descobrir la cirurgia plàstica, una especialitat que inclou diverses branques, com la cirurgia estètica. Inicialment, em preparava per a la cirurgia general, centrada en l’àmbit digestiu, però en un moment determinat, després de molts dubtes —fins i tot existencials—, em vaig decidir per la cirurgia plàstica. Vaig finalitzar la carrera, vaig fer el MIR (metge intern resident) i la residència al Servei de Cirurgia Plàstica i Cremats de la Vall d’Hebron, a Barcelona, un servei molt prestigiós a Espanya. I un cop acabada l’especialitat, vaig començar a treballar a Clínica Planas, on actualment faig moltes intervencions de contorn corporal i cirurgia mamària.
Parla de l’atzar… Va arribar a canviar el seu destí?
De fet, em van convidar a assistir a guàrdies de cirurgia plàstica mentre jo feia guàrdies de cirurgia general. Ho vaig compaginar, vaig assistir-ne algunes, i em va agradar; va ser aleshores quan vaig veure que era un altre món en el qual em sentia més a gust. Aquells dies estava al Clínic com a intern en una càtedra de cirurgia, i vaig passar al Departament de Cirurgia Plàstica de la mateixa càtedra, des d’on vaig orientar tota la meva formació cap aquesta especialitat.
Fa més de 30 anys la cirurgia plàstica era un camp per descobrir. Va ser això el que el va atreure?
Sí que és cert que hi havia molt per descobrir, però el que més m’atreia era la creativitat de l'especialitat, que no tenia l'especialitat de cirurgia general. La cirurgia plàstica m'atreia fonamentalment perquè era molt creativa i em feia la sensació que em divertia més amb aquesta cirurgia que amb una altra.
Altres metges han fet un paral·lelisme entre la cirurgia plàstica i l’art.
Si l’art és creativitat —i efectivament en té molta—, sí que hi ha un paral·lelisme. Quan estàs creant sota uns paràmetres de bellesa —que, tot i que poden variar, existeixen—, estem parlant d’una especialitat amb un component artístic clar.
Qui marca aquests paràmetres de bellesa, el pacient o vostè?
No sempre el pacient té clars aquests paràmetres; el que sí que sap és quin problema presenta i demana solucions. Aquí, el metge hi intervé com a tècnic, exposant les possibles opcions dins d’uns límits perquè el pacient triï segons les indicacions de l'alteració o el problema que tingui. I dic tècnic perquè, evidentment, un pintor també necessita la tècnica per pintar un quadre; si no, seria incapaç de fer una mescla d'olis o de preparar un llenç.
Va fer una estada al Brasil amb el Dr. Ricardo Baroudi (Campinas) i el Dr. Antonio Bozola (São José do Rio Preto). Què va aprendre?
Primer de tot, que sempre és positiu moure’s i veure com es treballa en altres entorns. A Campinas vaig perfeccionar tècniques de contorn corporal, i a São José do Rio Preto, tècniques mamàries. Aquells detalls van complementar els coneixements que m’havia transmès el meu mestre, el Dr. Jaime Planas, fundador de la Clínica Planas. Avui dia les tècniques són més globalitzades i, més que viatjar per veure com s’opera en altres països, assisteixo a congressos internacionals.
Considera el Dr. Jaime Planas com el seu mestre. Va ser ell qui li va donar el seu millor consell?
No el meu millor, sinó els meus millors consells. El professor Planas va marcar un camí a seguir, que he intentat mantenir sempre. Gairebé tot el que vaig aprendre d'ell no m'ho va haver de dir perquè ho vaig veure en ell mateix. Potser això és el més important, perquè quan es dona un consell, a vegades el que el dona no el segueix; són consells donats de cara a la galeria. El consell o, més ben dit, l'actitud que s'aprèn veient la persona actuar té molt valor perquè és autèntic. Vaig tenir la sort d'aprendre com el professor Jaime Planas tractava els seus pacients i, li puc assegurar que moltes vegades —no només com a cirurgià, sinó com a persona— tinc el meu mestre present davant qualsevol situació difícil i m'imagino quina actitud prendria ell.
Digui’m alguna actitud o valor transmès pel professor Planas que encara aplica.
Estar molt damunt del pacient, sobretot quan hi ha complicacions —n’hi ha a totes les especialitats—, que és quan més atent has de ser amb el pacient. Sabem que les complicacions són desagradables per a tothom. Quan alguna cosa no surt bé, el que ve de gust és no veure mai més aquesta persona. Això passa en totes les professions. I aquí ocorre el mateix i el que cal fer és tot el contrari; tenir ètica i força de voluntat, cal estar més damunt del pacient que mai. És molt fàcil que un pacient et faci un regal quan tot és senzill. El que és veritablement satisfactori és quan es compliquen les coses i les resols. El Dr. Jaime Planas sempre deia: «Seràs un bon metge quan les teves complicacions et facin un regal». A part d'aquests consells tan valuosos, també ens regalava objectes amb significat, com ara uns escacs, símbol que a la Clínica Planas som una família i tots hi juguem un paper. En molts aspectes, considero el professor Planas el meu pare científic i model a seguir, tant en la part mèdica com en la humana.
Fa més de 20 anys que es dedica a la docència. A part d’ensenyar, també s’aprèn dels alumnes?
Sempre s’aprèn dels nous alumnes, perquè en aquesta vida cal saber escoltar. Fins i tot la persona més senzilla pot ensenyar-te alguna cosa. No és qüestió d’humilitat, sinó d’intel·ligència, aprofitar un comentari del metge resident més novençà.
Què espera que aportin els seus alumnes a l'especialitat?
Crec que el que tots aportem quan som joves: il·lusió. La il·lusió fa possible el desenvolupament de noves tècniques i que l’especialitat esdevingui més coneguda i respectada, sempre des del rigor i la responsabilitat professional.
Tinc entès que és una persona molt didàctica i un lector apassionat. Com es prepara el Dr. del Cacho una classe o una ponència?
Tinc la sort que Déu m’ha donat —a mi i als meus fills— la gràcia d’expressar-nos bé. Suposo que la meva afició a la lectura hi té molt a veure, però no em costa parlar en públic ni em poso nerviós, i això s’ha d’aprofitar. Soc molt meticulós en la preparació: m’hi dedico a fons, ho repasso i torno a repassar, fins i tot al cotxe repeteixo la conferència. Qui improvisa s’equivoca molt. No hi ha millor improvisació que la perfectament treballada. Jo soc dels qui repassen i tornen a repassar, i fins i tot al cotxe vaig repetint la conferència. Com més gran em faig, més rigorós em torno. Recordo que quan començava amb el professor Jaime Planas el veia operar i pensava que volia ser gran de seguida, per no patir tant com al principi. Perquè equivocant-se se sofreix molt, però com més experiència tens, més et preocupes pels problemes que poden sorgir. Retornant al paral·lelisme amb l’artista, al veritable artista madur li passa el mateix: quan surt a escena, té més por escènica que quan començava.
Fa poc Clínica Planas ha estat notícia per l'ús de cèl·lules mare extretes del greix de les liposuccions, i vostè ha format part d’aquest equip de recerca. Ens pot explicar com han arribat fins aquí?
Encara no es poden concretar totes les aplicacions perquè és necessari desenvolupar-les més, però estem convençuts que seran extraordinàries. El futur és la medicina regenerativa basada en cèl·lules mare. Un dels grans reptes és trobar-ne una font adequada. És conegut que les cèl·lules del cordó umbilical són una bona font, però com que només es recullen un cop a la vida, s’han buscat alternatives. Ara sabem que el teixit gras és especialment ric en cèl·lules mare. Quan es fa una liposucció podem aïllar aquestes cèl·lules, guardar-les en un banc i, si bé encara no tenen una aplicació, poc falta per aconseguir-ho, sobretot per a les malalties degeneratives, entre d’altres.
Vostè ha estat testimoni dels canvis que s'han produït en la cirurgia estètica, i pot preveure cap a on va. Quins canvis preveu que es produeixin?
Tinc molta esperança en els avenços de la medicina regenerativa que possibilitin cultivar teixits i que es puguin utilitzar els teixits del pacient per evitar rebuigs… Potser en el futur podrem fer augments mamaris utilitzant cèl·lules de la mateixa pacient, en comptes de pròtesis de silicona. Seria fantàstic que poguéssim utilitzar unes cèl·lules que es transformessin en glàndules mamàries de la mateixa pacient —perquè les tenia en un banc— i la mama augmentés. Evitaríem uns quants problemes a l'hora de col·locar una pròtesi…, que són pocs, perquè llavors tot provindria d'un element natural no estrany.
La moda ha afavorit les intervencions quirúrgiques estètiques. Això és un avantatge o una pressió afegida?
És un avantatge pel desenvolupament de l'especialitat. Lògicament, si hi ha més demanda, també s'investiga més, creix l'experiència i millora l'especialitat dels serveis que puguem prestar a la societat. Però, d'altra banda, evidentment és una pressió perquè el pacient moltes vegades opina més del compte amb desconeixement o demana coses que ha entès malament. Avui dia amb internet hi ha molta informació —o desinformació m'atreviria a dir— i, com que falten coneixements, la informació no és ben interpretada. És com si jo em posés a llegir sobre enginyeria espacial i opinés sobre això.
Què li han arribat a demanar?
Encara recordo una pacient que em va demanar una rinoplàstia el dia abans d'anar a un casament. Era una noia nord-americana amb la qual ja teníem una cita programada per a un divendres. Li vaig dir que hauria de quedar-se ingressada almenys un dia per la fèrula, els taps… Ella insistia que volia marxar el mateix dia, un cop acabada l'operació. Jo no li ho recomanava. La pacient va arribar a ingressar. A més, jo encara no sabia per què insistia a marxar immediatament. Finalment, em va comentar que havia d'anar a unes noces. Jo li vaig dir que no hi podria assistir, ja que tindria els ulls inflats i altres efectes del postoperatori. Em va acabar confessant que eren les seves pròpies noces. Evidentment, no es va fer l'operació, almenys a Clínica Planas.
S'ha operat alguna vegada per estètica?
Encara no he passat pel quiròfan, però estic convençut que potser algun dia hauré de passar-hi per treure’m les bosses de les parpelles, que ja comencen a sortir. La blefaroplàstia té molt bon resultat i no tindria cap problema a fer-me-la.
I per acabar, a què o a qui li canviaria vostè la cara?
A l'honestedat de la gent. La base d’una societat sana és l’honestedat amb un mateix i amb els altres. Potser la crisi econòmica actual és, en part, conseqüència de la falta d’honestedat.